L’eScola d’Arts EscèNqiueS del Teatre Sans, vos ofereix una proposta formativa dirigida a nins, joves i adults en diferents modalitats, horaris i metodologies perquè pugueu trobar el curs o taller que més s’adapti als vostres objectius i necessitats.
Dies 28 i 29 GENER (versió castellana) Dies 30 i 31 GENER (versió catalana)
a les 19h
Autor: Jordi Cadellans Intèrprets: Sergi Cervera i Marc Ribera Direcció : Jordi Cadellans i Raül Tortosa Disseny escenografia i il·luminació: Ricard Martí – Sergi Cervera Vestuari: Tarambana Espectáculos Il·luminació i espai sonor: Betho Carvajal Sara Esquivel Idioma: Castellà (28 i 29) Català (30 i 31) Duració: 85 Espectacle per a públic jove i adult
Els antics alumnes d’una escola religiosa s’han reunit el cap de setmana en un petit hotel als afores de la ciutat per retre homenatge i celebrar la jubilació de qui va ser el seu tutor. Les obres a l’edifici han fet que Morales i Torres els toqui compartir habitació. No van ser massa amics a classe i ara sembla que tampoc tinguin gaire en comú. Morales no guarda massa bon record dels anys de l’escola. Torres, en canvi, diu que van ser els millors de la seva vida. Mentre es preparen per a la festa faran memòria del passat, de com Torres treia bones notes i somiava amb ser un gran futbolista. També de com Morales, víctima de les burles pel fet de ser sensible i femení, tenia com a únic objectiu sobreviure. En les converses apareix un altre company de classe: en González, que va ser i continua sent el millor amic de Torres. El gran líder, l’alumne perfecte d’historial impecable… i l’inductor del bullying que va fer la vida impossible a Morales fins al punt de deixar-lo marcat per sempre.
Acoso y rebelión entre hombres en un thriller muy logrado
CULTURAMAS.ESPor Horacio Otheguy Riveira.
El espectáculo está tan bien dirigido e interpretado que incluso los dejes de sensacionalismo se antojan sinceros.
RESOLUCIÓ DE LA PRIMERA CONVOCATÒRIA DE RESIDÈNCIES DE 2021
Reunits el Teatre Principal i el Teatre Sans han decidit seleccionar les següents propostes per al programa en conveni del TP i TS de Centre de residències del 2021 per ordre d’acollida:
Espill Teatre amb Naranjas
Mònica Fiol amb Cony
Moirai Teatre amb Kryptonita
Donat que s’han presentat 12 propostes de molt d’interés el Teatre Sans acollirà també dins el seu propi programa de residències
Disperses amb Radioféminas
Coloradas amb Alicia
El Teatre Sans vol felicitar a tots els creadors i companyies que han presentat sol·licitud de residència i valorar positivament la qualitat i l’originalitat de les propostes presentades. S’han presentat molts de projectes de gran interès i finalment en aquesta primera fase s’acolliran sis projectes.
Seguirem fent esforços per tal de poder acollir més companyies i creadors mantenint el contacte amb els projectes presentats.
Volem agrair a tots/es la vostra participació a la convocatòria i donar l’enhorabona a tots els seleccionats.
Un dia en el Teatro és un viatge d’iniciació al teatre ofert de manera natural. L’espectacle està pensat perquè sigui la primera, o una de les primeres experiències teatrals dels més menuts com espectadors. D’una manera senzilla, l’espectacle fa un recorregut pels gèneres més coneguts de les Arts Escèniques, acostant els diferents llenguatges teatrals: el mim, la dansa, el clown, les titelles, el circ, la música, etc. per gaudir d’una gran història. Amb el moviment rítmic sorgeix la dansa, el llenguatge de el cos. Uns nassos de pallasso donen lloc a nous personatges i del joc entre ells, sorgeixen primer les onomatopeies, després la paraula i després el text, la història i la narració.
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
Un espectacle de màgia de MiguelGavilán, unil·lusionistaambgran recorregutprofessional que ha estat guardonat amb premisnacionalsi internacionals.La seva combinaciód’efectesvisualsi elecciómusical, fan quesiguiun muntatgediferent i actual. El ritme, la forçai una acuradaposadaen escenafand’ell unartistacapaçde tocardiferentsdisciplinesaconseguint unaexperiènciaúnicai inoblidable. Noves il·lusions, trucs i la seva elegància garantiran unes NITS DE MÀGIA aquestes festes al Teatre Sans.
MIGUEL GAVILAN ha trepitjat alguns dels millors escenaris tant d’àmbit nacional com internacional. L’any 2007 aconsegueix el Primer Premi de Màgia d’Escena d’Espanya, convertint-se en el primer mag mallorquí que aconsegueix aquest reconeixement. L’any 2011 participa al programa de la televisió francesa anomenat «Li plus grand cabaret du monde», on participen els millors artistes internacionals de l’món. El mateix any aconsegueix el «Mandrake d’Or» (l’Óscar dels mags), un reconeixement de repercussió mundial en el qual també han estat guardonats il·lusionistes de la talla de David Copperfield o Juan Tamariz.
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
Un divertidíssim poema fonètic en un ritme frenètic, que juga amb la il·lusió de la comunicació, en un intent per travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants preguntes a l’espectador. Basada en el mètode “assimil” d’ensenyament de l’anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
PRIMER PREMI III MOSTRA DE TEATRE MEMORIAL LLORENÇ MOYÀ I QUATRE MÉS: PREMI MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR, MILLOR ACTRIU I MILLOR ESCENOGRAFIA.
Millor espectacle en el IX Circuito de Danza y Teatro Contemporáneos para Público Adulto y Familiar de la Red de Teatros Alternativos de España
Des de la seva estrena s’han realitzat més de 100 funcions amb un gran èxit de públic i crítica. Ha realitzat gires per diferents teatres d’Espanya (Barcelona, Girona, Zaragoza, Sevilla, Madrid,…). També ha participat en la VII Muestra Nacional de Danza y Teatro Contemporáneos de la Red de Teatros Alternativos (Ciudad Real). Ha viatjat a Mèxic (Yucatán, Querétaro, México DF,…) a on han fet gira i ha inaugurat el 5º FESTIVAL DE TEATRO DE LA RENDIJA IBEROAMÉRICA MÉXICO
La Cantant Calba va ser la primera peça escrita per E. Ionesco. Des de 1957 es representa al Théâtre de la Huchette amb un nombre record de funcions. Va rebre el premi Molière d’honneur en 1989. És l’obra primigènia del teatre de l’absurd i suposa una crítica de la vida quotidiana; en la qual els personatges són incapaços de comunicar-se entre si. Partint de les converses quotidianes del mètode Assimil d’ensenyament de l’Anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
LA CRÍTICA HA DIT…
(dBalears, 13 febrero 2011; J. A. Mendiola) “… La cantant calba no ha esvaït ni gens ni mica el seu vidriol condescendent; i per tant, tampoc la capacitat per provocar la hilaritat i el divertiment de principi a fi. Quina sort que Estudi Zero tengui dins el seu bagul una obra tan emblemàtica i intemporal. Sobretot per nosaltres, els observadors de teatre…”
(Diario de Mallorca, 16 febrero 2011; Francesc M. Rotger) “… El lenguaje genuinamente mallorquín se combina de manera mágica con el sinsentido del autor rumano. La pieza resulta al mismo tiempo tremendamente divertida y delatora de la incomunicación; una sensación puede que incluso más válida ahora que cuando fue escrita, hace más de seis decenios…”
(Ultima Hora, 20 febrero 2011; Antoni Serra) “… el buen teatro sí es posible en esa tierra nuestra…” “… la escena, a través de sus obras (ahora Ionesco), permite, además de entretener y divertir, el análisis crítico y la reflexión sobre el presente…”
(Fanteatre, marzo 2011; Francesc M. Rotger) “… vint-i-cinc anys després de la seva estrena… no ha perdut res del seu encant ni de la seva capacitat de divertir el públic i al mateix temps exercir una crítica tan àcida com subtil. Ans al contrari, els intèrprets han guanyat en solidesa: excel.lent feina de Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Erroz, Pere M. Mestre, Imma Villalonga i Xim Vidal.”
(Ultima Hora, 6 marzo 2011; Emili Gené) “…Durante este tiempo que no ha pasado, han mejorado su inglés y su Assimil es ya el mejor método para el aprendizaje de catalán para extranjeros, incluidos los españoles. Ha mejorado el reloj y la escenografía, entre cubista y surrealista, que hace que todo funcione como un reloj. Fantásticas estas fotos fijas que de vez en cuando congelan la verborrea de estos burgueses de extrarradio, como la foto finish que resume en tres minutos lo que dio de sí una hora entera de tertulia con bombero, revisada a ritmo de cine mudo… Todos estaremos dentro de 25 años concentrados en esta cantante mágica, tan calva como la ocasión de reír y sonreír y volver a sonreír…”
(dBalears, 8 marzo 2011; Javier Matesanz) “… És delirant i divertida…” “… com els bons vins, ha millorat amb l’edat…” “… És com si els elements encara fossin més adequats ara que no abans…” “… El deliri esdevé d’allò més eficaç i, sobretot, destarotadament entretingut…”
Peça multidisciplinar que reuneix dansa, teatre, arts visuals, música i poesia.
Mulla la llum narra les diferents adversitats a les que s’ha d’enfrontar la Hannah per aconseguir la seva llibertat dins l’univers distòpic en el que viu, “la Fàbrica”. La Hannah farà un recorregut foucaultià per diverses situacions d’explotació en les que haurà de lluitar, responent a allò que mana el seu cor. “La Fàbrica” també és habitada per l’Eve i l’Otto, que, si bé en un principi fan tot allò possible per sotmetre la Hannah i reconvertir-la en “una més”, finalment es deixen commoure per la seva proposta, retornant a la seva humanitat.
Aquesta obra és una reflexió sobre els límits de la llibertat personal i comunitària dins d’un món on regnen l’utilitarisme, la incomunicació i el patriarcat, creada a partir de les impressions i vivències de cada membre de la companyia. És un recorregut sensitiu, visual i emocional per un camí de lluita contra les injustícies.
COLORADAS
Coloradas és una companyia mallorquina de teatre visual de llarga trajectòria. Fundada per Blanca Alonso a Mallorca l’any 2009, aquesta companyia s’especialitza en la fusió de les arts plàstiques i el teatre. Sempre a la recerca de noves possibilitats expressives, Coloradas introdueix a les seves creacions dansa, objectes i música.
L’actriu Clara Ingold estrena el seu primer espectacle en solitari al Teatre Sans de Palma: Peatges, una obra que transita entre el concert i el monòleg a partir d’experiències autobiogràfiques. L’espectacle és fruit d’una residència de tres mesos al Teatre Sans. Cançons i monòlegs que sorgeixen d’experiències reals. Un espectacle que no és un espectacle o un concert que no és un concert, en qualsevol cas és deleitar-se amb el seu art tan personal i carismàtic.
Peatges va néixer d’un somni de na Clara, i ara és una realitat. S’han programat tres sessions al mes de novembre, i en dos dies totes les entrades estaven exhaurides. Per això, està previst que aviat se n’anunciïn noves funcions.
«Si això és una sinòpsi seriosa, diré que Peajes és un projecte de na Clara Ingold amb música de na Clara Ingold que parla de l’acumulació, l’afecció, l’amor i sobretot de la creació. Però en realitat és un monòleg que no és un monòleg i un concert que no és un concert. Veniu a gaudir del meu sofriment. Vos estim!» Clara Ingold
«Allò que no es conta és com si mai no haguera existit» A. Cervera
GASKIN no és només un homenatge a tots els republicans que van haver d’emigrar, és també una proposta escènica que tracta de l’amistat i de la traïció, del silenci i de les raons del silenci, del dol i de la culpa, de la infantesa i d’un pare i una filla que es retroben després de 35 anys.
LA CRÍTICA HA DIT…
Producción de la compañía del teatro Círculo, ‘Gaskin’ es una obra creada a partir de los diarios de Antonio Gassó, aviador de la Segunda República apodado así cuando se formó como piloto en la URSS, escritos durante su encierro de cuatro años en los campos de trabajo y de concentración de Argelia. Su hija Laura los publicó en 2013. Siendo un homenaje a su figura, la obra va más lejos al tratar temas humanos desde lo íntimo: la amistad, la traición, el silencio y sus razones, la supervivencia, el dolor, la culpa, el compromiso político y las relaciones humanas. Se agradece que el texto sea hondo y no se quede en la superficie elegíaca de Gaskin. Sin perder emotividad, su figura queda reforzada al identificarse el espectador con lo tratado. Beatriz Fariza, autora y directora, sitúa a su hija Laura como protagonista y centro de la obra. A su alrededor gravitan en alternancia las relaciones con su padre treinta y cinco años después y con su amiga Marta, que pretende escribir una novela histórica basada en los diarios encontrados casualmente. La estructura en paralelo crea un atractivo juego teatral distanciado entre opuestos, con un personaje ausente y confidente, Júlia: la relación entre padre e hija entre lo onírico y la atmósfera irreal, sensible y poética con la arena de la playa de la feliz infancia, y de las amigas, realista y de conflicto. Laura es una persona con conciencia política, mientras Marta es bastante frívola. En una de las mejores escenas, una canta simbólicamente ‘Diguem no’ de Raimon y la otra ‘Yellow submarine’ de Beatles. El uso de los diarios será el punto clave de su relación. Los cien minutos de duración merecen la pena. La sorpresa final remata el buen oficio interpretativo de Miguel Ángel Cantero (penetra su palabra en la oscuridad como Gaskin), Cruz Hernández (la inquieta Marta) y Ana Campos (la sensible Laura con buenos cambios de registro). Muy compenetrados, descubren la necesidad de rescatar cualquier testimonio, no para ofrecer tópicos ideológicos sino para escribir la Historia con lo silenciado.
