ESTUDI ZERO – TEATRE SANS

Amparo i Federico són una parella en crisi —tot i que ells encara no ho saben—, que treballen a la mateixa empresa. Un dia decideixen convidar a menjar una paella a alguns companys de feina entre els quals hi ha Bruno, a qui volen presentar-li un projecte empresarial amb què creuen que podran escalar professionalment (i econòmicament) a l’empresa. Tot i això, la paella suposarà un moment crucial en les seves vides: Amparo és ascendida i, després de separar-se de Federico, que és incapaç d’acceptar la situació, l’acomiada. Un punt d’inflexió que ens porta a descobrir que els que veiem en escena a més d’Amparo i Federico són també els actors que els interpreten. I que, al teatre, com a la vida, els límits entre el que és real i el fet imaginat són tan febles que l’un i l’altre es confonen en una voràgine tràgicament burlesca.

L’autor Juan Rulfo és considerat el màxim exponent del Realismo Mágico llatinoamericà.

L’obra és la fragmentació onírica de tres personatges dels seus relats, Susana San Juan, Macario i Es que somos muy pobres en composicions independents. Una lectura dramatitzada del material literari rulfià, amalgama del treball teatral i el dansaire, en simbiosi de la paraula parlada i ballada.

 Els relats. Pedro Páramo és la novel·la de la vida detinguda en algun racó de la mort. Hi està emmarcat el monòleg de Susana San Juan i en ell, els miratges de la mort. Macario és el primer conte de Rulfo, el va escriure quan només tenia setze anys. La seva tècnica és contundent i el seu afany pervers. Es que somos muy pobres és un text tendre, d’entranyable cruesa, esglaiador i fonamentalment senzill.

Tres personatges, gairebé com a tres clowns, es troben en un lloc indeterminat, una mena de jardí acotat circularment. Per ells, la vida sembla un infinit tornar a començar, un etern transcórrer cap endavant, el destí del qual els porta sempre, i de nou, a l’inici. La seva existència està marcada per la repetició: imaginen situacions, inventen històries impossibles, anhelen el món de fora, viure la vida dels “de fora”… Però, què passaria si un d’ells decidís trencar la convenció i viure la seva pròpia aventura?

És vital tornar, tornar a aquest cercle, a aquest principi segur i confortable, abans que admetre – i aquest és un dels conflictes més grans de la humanitat – la por que els provoca ser lliures de veritat. I així, amb aquesta sensació que produeix no poder evolucionar, redoblen els seus esforços amb la vitalitat necessària per descobrir que, més enllà d’aquest lloc, hi ha altres mons, altres llocs i que potser tenen prou valentia per entendre que ja no es necessiten, que poden ser sense l’altre.

La Lola viu tancada a casa i recorda com, de petita, passava hores jugant i observant
la natura que l’envoltava i imaginant-se contes meravellosos protagonitzats per tota
mena de personatges fascinants. Aquest és un homenatge a l’autora i il·lustradora
Lola Anglada i a totes les artistes que, de manera silenciosa, han marcat les infanteses de moltíssima gent.

Quan l’acció comença, només és un altre dia després de dinar. Mentre els sorolls quotidians se senten lluny de mirades curioses, la mare ordena: Aneu a jugar fora a la terrassa, però sense fer renou, que els padrins dormen!

I així, els personatges s’endinsen a l’espai de la terrassa, on aquells nens són, en el present, aquests adults que busquen entre la roba estesa a Los Mussi. La presència d’Igor Trasna i Pixie (Los Mussi) creadors del món ressalta la importància de jugar, rebre afecte i cures, viure en llocs saludables i nets, ser alimentats, educats, i no patir discriminació.

Na Goizalde vol sortir a passejar després que plogui i troba bassiots per tot arreu. Com pot caminar? Pensa en nou maneres de no trepitjar un bassiot, però al mateix temps la temptació de trepitjar-los és allà mateix, allà mateix. Mirar tant l’aigua la fa pensar també en nou maneres de recollir l’aigua per no tudar-la. En fi, un dia meravellosament aquàtic, sobretot quan l’Ekaitz apareix amb la seva bicicleta i la convida a trepitjar…, els bassiots. Trepitj el bassiot o bot el bassiot?, es diu na Goizalde contrariada. Prendrà una decisió “amb el cap” tal com li diuen la seva mare i el seu pare: “Pensa amb el cap Goizalde, amb el cap”.