ANA Y SERAFÍN, INQUILINOS DE LA PERIFERIA

Ana y Serafín; els pares de l’autor, arriben a Barcelona l’any 1962, fugint d’una Còrdova pobre i miserable. Arriben a Barcelona de nit, amb una maleta i un matalàs com a úniques pertinences. Viuen rellogats durant anys en una habitació i compartint cuina, de vegades ni tan sols això. Finalment, aconsegueixen comprar una barraca, en el Carmel, sense aigua corrent i la teulada d’uralita. Allà els seus quatre fills són feliços…, davant d’un descampat que el record converteix en un paradís, aliè a les rates, les escombraries, la misèria del lloc i d’una Barcelona postfranquista i gris. L’any 76 per fi obtenen un pis, en la perifèria de Barcelona, una ciutat dormitori. En el barri lluitaran per escoles dignes, perquè en el moment només hi ha barracons.
Una odissea fins al crepuscle d’una vida, deambulant amb el fantasma de la solitud i de la precarietat, en un sistema que els considera al marge i els va diluint la dignitat de la vida que els hi queda sense mirar-los a la cara.

Som el que som per tot el que varen fer, ells i tantes persones com ells, estem aquí amb espatlles de gegant. Què deixem quan emigrem? Què som? Què és la identitat en realitat?