Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
Un divertidíssim poema fonètic en un ritme frenètic, que juga amb la il·lusió de la comunicació, en un intent per travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants preguntes a l’espectador. Basada en el mètode “assimil” d’ensenyament de l’anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
PRIMER PREMI III MOSTRA DE TEATRE MEMORIAL LLORENÇ MOYÀ I QUATRE MÉS: PREMI MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR, MILLOR ACTRIU I MILLOR ESCENOGRAFIA.
Millor espectacle en el IX Circuito de Danza y Teatro Contemporáneos para Público Adulto y Familiar de la Red de Teatros Alternativos de España
Des de la seva estrena s’han realitzat més de 100 funcions amb un gran èxit de públic i crítica. Ha realitzat gires per diferents teatres d’Espanya (Barcelona, Girona, Zaragoza, Sevilla, Madrid,…). També ha participat en la VII Muestra Nacional de Danza y Teatro Contemporáneos de la Red de Teatros Alternativos (Ciudad Real). Ha viatjat a Mèxic (Yucatán, Querétaro, México DF,…) a on han fet gira i ha inaugurat el 5º FESTIVAL DE TEATRO DE LA RENDIJA IBEROAMÉRICA MÉXICO
La Cantant Calba va ser la primera peça escrita per E. Ionesco. Des de 1957 es representa al Théâtre de la Huchette amb un nombre record de funcions. Va rebre el premi Molière d’honneur en 1989. És l’obra primigènia del teatre de l’absurd i suposa una crítica de la vida quotidiana; en la qual els personatges són incapaços de comunicar-se entre si. Partint de les converses quotidianes del mètode Assimil d’ensenyament de l’Anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
LA CRÍTICA HA DIT…
(dBalears, 13 febrero 2011; J. A. Mendiola) “… La cantant calba no ha esvaït ni gens ni mica el seu vidriol condescendent; i per tant, tampoc la capacitat per provocar la hilaritat i el divertiment de principi a fi. Quina sort que Estudi Zero tengui dins el seu bagul una obra tan emblemàtica i intemporal. Sobretot per nosaltres, els observadors de teatre…”
(Diario de Mallorca, 16 febrero 2011; Francesc M. Rotger) “… El lenguaje genuinamente mallorquín se combina de manera mágica con el sinsentido del autor rumano. La pieza resulta al mismo tiempo tremendamente divertida y delatora de la incomunicación; una sensación puede que incluso más válida ahora que cuando fue escrita, hace más de seis decenios…”
(Ultima Hora, 20 febrero 2011; Antoni Serra) “… el buen teatro sí es posible en esa tierra nuestra…” “… la escena, a través de sus obras (ahora Ionesco), permite, además de entretener y divertir, el análisis crítico y la reflexión sobre el presente…”
(Fanteatre, marzo 2011; Francesc M. Rotger) “… vint-i-cinc anys després de la seva estrena… no ha perdut res del seu encant ni de la seva capacitat de divertir el públic i al mateix temps exercir una crítica tan àcida com subtil. Ans al contrari, els intèrprets han guanyat en solidesa: excel.lent feina de Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Erroz, Pere M. Mestre, Imma Villalonga i Xim Vidal.”
(Ultima Hora, 6 marzo 2011; Emili Gené) “…Durante este tiempo que no ha pasado, han mejorado su inglés y su Assimil es ya el mejor método para el aprendizaje de catalán para extranjeros, incluidos los españoles. Ha mejorado el reloj y la escenografía, entre cubista y surrealista, que hace que todo funcione como un reloj. Fantásticas estas fotos fijas que de vez en cuando congelan la verborrea de estos burgueses de extrarradio, como la foto finish que resume en tres minutos lo que dio de sí una hora entera de tertulia con bombero, revisada a ritmo de cine mudo… Todos estaremos dentro de 25 años concentrados en esta cantante mágica, tan calva como la ocasión de reír y sonreír y volver a sonreír…”
(dBalears, 8 marzo 2011; Javier Matesanz) “… És delirant i divertida…” “… com els bons vins, ha millorat amb l’edat…” “… És com si els elements encara fossin més adequats ara que no abans…” “… El deliri esdevé d’allò més eficaç i, sobretot, destarotadament entretingut…”
Peça multidisciplinar que reuneix dansa, teatre, arts visuals, música i poesia.
Mulla la llum narra les diferents adversitats a les que s’ha d’enfrontar la Hannah per aconseguir la seva llibertat dins l’univers distòpic en el que viu, “la Fàbrica”. La Hannah farà un recorregut foucaultià per diverses situacions d’explotació en les que haurà de lluitar, responent a allò que mana el seu cor. “La Fàbrica” també és habitada per l’Eve i l’Otto, que, si bé en un principi fan tot allò possible per sotmetre la Hannah i reconvertir-la en “una més”, finalment es deixen commoure per la seva proposta, retornant a la seva humanitat.
Aquesta obra és una reflexió sobre els límits de la llibertat personal i comunitària dins d’un món on regnen l’utilitarisme, la incomunicació i el patriarcat, creada a partir de les impressions i vivències de cada membre de la companyia. És un recorregut sensitiu, visual i emocional per un camí de lluita contra les injustícies.
COLORADAS
Coloradas és una companyia mallorquina de teatre visual de llarga trajectòria. Fundada per Blanca Alonso a Mallorca l’any 2009, aquesta companyia s’especialitza en la fusió de les arts plàstiques i el teatre. Sempre a la recerca de noves possibilitats expressives, Coloradas introdueix a les seves creacions dansa, objectes i música.
L’actriu Clara Ingold estrena el seu primer espectacle en solitari al Teatre Sans de Palma: Peatges, una obra que transita entre el concert i el monòleg a partir d’experiències autobiogràfiques. L’espectacle és fruit d’una residència de tres mesos al Teatre Sans. Cançons i monòlegs que sorgeixen d’experiències reals. Un espectacle que no és un espectacle o un concert que no és un concert, en qualsevol cas és deleitar-se amb el seu art tan personal i carismàtic.
Peatges va néixer d’un somni de na Clara, i ara és una realitat. S’han programat tres sessions al mes de novembre, i en dos dies totes les entrades estaven exhaurides. Per això, està previst que aviat se n’anunciïn noves funcions.
«Si això és una sinòpsi seriosa, diré que Peajes és un projecte de na Clara Ingold amb música de na Clara Ingold que parla de l’acumulació, l’afecció, l’amor i sobretot de la creació. Però en realitat és un monòleg que no és un monòleg i un concert que no és un concert. Veniu a gaudir del meu sofriment. Vos estim!» Clara Ingold
«Allò que no es conta és com si mai no haguera existit» A. Cervera
GASKIN no és només un homenatge a tots els republicans que van haver d’emigrar, és també una proposta escènica que tracta de l’amistat i de la traïció, del silenci i de les raons del silenci, del dol i de la culpa, de la infantesa i d’un pare i una filla que es retroben després de 35 anys.
LA CRÍTICA HA DIT…
Producción de la compañía del teatro Círculo, ‘Gaskin’ es una obra creada a partir de los diarios de Antonio Gassó, aviador de la Segunda República apodado así cuando se formó como piloto en la URSS, escritos durante su encierro de cuatro años en los campos de trabajo y de concentración de Argelia. Su hija Laura los publicó en 2013. Siendo un homenaje a su figura, la obra va más lejos al tratar temas humanos desde lo íntimo: la amistad, la traición, el silencio y sus razones, la supervivencia, el dolor, la culpa, el compromiso político y las relaciones humanas. Se agradece que el texto sea hondo y no se quede en la superficie elegíaca de Gaskin. Sin perder emotividad, su figura queda reforzada al identificarse el espectador con lo tratado. Beatriz Fariza, autora y directora, sitúa a su hija Laura como protagonista y centro de la obra. A su alrededor gravitan en alternancia las relaciones con su padre treinta y cinco años después y con su amiga Marta, que pretende escribir una novela histórica basada en los diarios encontrados casualmente. La estructura en paralelo crea un atractivo juego teatral distanciado entre opuestos, con un personaje ausente y confidente, Júlia: la relación entre padre e hija entre lo onírico y la atmósfera irreal, sensible y poética con la arena de la playa de la feliz infancia, y de las amigas, realista y de conflicto. Laura es una persona con conciencia política, mientras Marta es bastante frívola. En una de las mejores escenas, una canta simbólicamente ‘Diguem no’ de Raimon y la otra ‘Yellow submarine’ de Beatles. El uso de los diarios será el punto clave de su relación. Los cien minutos de duración merecen la pena. La sorpresa final remata el buen oficio interpretativo de Miguel Ángel Cantero (penetra su palabra en la oscuridad como Gaskin), Cruz Hernández (la inquieta Marta) y Ana Campos (la sensible Laura con buenos cambios de registro). Muy compenetrados, descubren la necesidad de rescatar cualquier testimonio, no para ofrecer tópicos ideológicos sino para escribir la Historia con lo silenciado.
La projecciói músicad’ «unglobo,dos globos,tres globos»doneninici al’obraen la qual lesXamanes «KatiaiSelma»celebrenamb el públic el«cumplesiglo»de Gloria Fuertes.Ensexplicaranalgunescosesmoltinteressants de la sevavida i tambéjugaran,ambalgun delscontes, personatgesipoemesmésconeguts de lapoeta:Pelines, Coleta, Pitu Piturra, para pintar un niño, los juguetes son para jugar, a jugar de verdad,… Totacabaambel desallotjamenturgent de lasala davantun voraçincendique amenaçafins als mateixos fonamentsdelTeatre.
Un aparent captaire convoca amb la seva cantarella als estupefactes «vilatans»: vol aconseguir suport per al seu enigmàtic «Pla infal·lible» per a l’economia mundial. Un dels assistents es postula per ajudar-lo i convertir-se en el seu Assessor amb la secreta intenció de robar-li el seu «Pla…». Al voltant d’un carro de supermercat ple de sorpreses, assistim a una cruel i descarnada lluita per un poder imaginari on, per l’atzar de les escombraries, es colen -al costat de retalls de premsa- fragments, versos i textos d’autors clàssics espanyols: des de Cervantes a Espronceda, passant per Quevedo, Moreto, Calderón… Els uns, vendran a conte reforçant el conflicte o soscavant les raons i fets dels personatges; altres, seran oportú recurs escènic.
Amb una posada en escena intensa i impactant, plena d’humor i girs de guió, «els vilatans» -el públic- no estaran mans plegades sinó que s’hauran d’arromangar dins aquesta trama circular en què la corrupció, la intriga, la mentida, la hipocresia, la desigualtat, ens acosten a la realitat quotidiana.
La periodista Mariona Forteza reivindica el mallorquí Joan Mascaró i Fornés
amb un reportatge musical
Un petit espectacle per reivindicar la figura de Joan Mascaró i Fornés, un gran savi que va néixer a Mallorca i que encara avui és bastant desconegut. Aquesta és la proposta de la periodista i cantant Mariona Forteza. Un format original amb narració, cançons i fons musicals en directe. Un reportatge radiofònic damunt un escenari.
Nascut a Santa Margalida (Mallorca) a finals de segle XIX, Joan Mascaró va fer gairebé tota la seva carrera a Cambridge (Anglaterra). Persona totalment avançada al seu temps, va traduir textos sagrats de l’Hinduisme i el Budisme, quan gairebé ningú coneixia aquests temes a Occident.
Va vendre milions de llibres a tot el món i no és exagerat afirmar el moviment juvenil i hippy dels anys 60 i 70 no hauria estat el mateix sense ell. Durant un període de temps es va relacionar amb el beatle George Harrison, a qui va influir molt en els camins de l’espiritualitat. Aquella trobada va ser important, perquè Harrison va amplificar encara més, amb la seva popularitat i la seva música, el missatge de la filosofia oriental.
Amb aquesta trobada com a punt de partida, Mariona Forteza munta en directe un reportatge que fa un retrat humà de tots dos personatges: Mascaró i Harrison. Dos homes amb els seus problemes i contradiccions que van mostrar nous camins a la humanitat.
Una gravadora, una llibreta amb notes i una guitarra són les eines que Mariona Forteza fa servir en aquest format, que incorpora també peces del cançoner popular de Mallorca. Les cançons esdevenen el contrapunt emocional d’aquesta història fascinant i insòlita.
“Un muntatge amb aroma mallorquí protagonitzat per la periodista Mariona Forteza. Una espècie de reportatge radiofònic escenogràfic, combinant un text, que explica dolçament com si fos un conte, acompanyat per les cançons que interpreta amb la seva Guitarra”.
Eduardo de Vicente (El Periódico)
“La il·luminació i l’atmosfera que crea la senzillesa de l’escenari fa que et concentris en el seu to de veu i que et perdis dins la història, simplement genera pau”.
Andrea Forero (En Platea)
“Un petit gran espectacle, d’una enorme sensibilitat”
Imma Barba i Miquel Gascón (Voltar i voltar).
“Una reflexió sobre l’espiritualitat i la condició humana” (Escena 25)
Carrer de Txernòbil és un monòleg creat a partir del testimoni de la Ljudmila Ignatenko, la dona d’un dels bombers difunts arran del desastre nuclear de Txernòbil del 1986 a la ciutat de Prypiat, escrit per la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx al seu llibre La pregària de Txernòbil. L’obra succeeix al llarg d’un capvespre a la sala d’estar de casa la Ljudmila; ella seu davant d’una finestra i ens parla del dia en què el seu marit va sortir de matinada a extingir un incendi a la central nuclear i ja no va tornar. La veu de la Ljudmila, d’una transparència i intensitat corprenedores, esdevé un exemple d’amor grandiós i el testimoni únic d’una terrible experiència familiar que avui és un emblema universal de com sobreviure a l’horror.
El rey del Gurugú és el testimoni del drama de la migració vist a través dels ulls d’un gos, Marley. Aquest, adoptat per l’Adbul, marxa a la muntanya del Gurugú, el lloc de pas, la sala d’espera del paradís, on els migrants subsaharians malviuen esperant que els arribi l’hora de saltar la tanca i entrar a Europa. Quan Marley arriba a El petit Bamako, el campament d’Abdul, descobreix que l’han adoptat per fer de gos guardià, perquè avisi dels freqüents atacs de la policia marroquina. I aleshores, s’adona que serveix per a alguna cosa, que és imprescindible, que pot tenir una llar i crear vincles amb aquests Ulisses del segle XXI que es desviuen per arribar a la terra promesa que tant han somiat.
Cos a Cos i La Nave Va
Cos a Cos i La Nave Va són dues entitats dedicades a projectes teatrals de contingut social, tan artístics com pedagògics, que ara sumen els seus esforços per portar a terme aquest projecte.
Cos a Cos Teatre és una plataforma des de la qual s’impulsen els diferents projectes teatrals de Ferran Joanmiquel en col·laboració amb altres artistes i entitats. La intenció és que aquests projectes tinguin alhora una dimensió artística i social, ja que el teatre és un lloc de trobada, un acte col·lectiu, en el qual la representació teatral funciona com un mirall que ens retorna una imatge de la societat. La primera producció de Cos a Cos va ser Vidres als ulls, peça que parla sobre la realitat d’un noi que viu en un centre de menors (La Planeta, setembre 2013). Van seguir-la La crida, una reflexió sobre la xenofòbia (La Planeta, gener 2015), El rey del Gurugú, que us presentem (Teatre Ateneu de Celrà, novembre 2015), i, més recentment, La filla de Chagall, que tracta sobre la recerca de la pròpia identitat (Auditori de La Mercè, Girona, març 2016).
La Nave Va va començar com a companyia teatral apostant pel teatre contemporani i va realitzar la producció de Restes humanes sense identificar i l’autèntica naturalesa de l’amor de Brad Fraser, coproduïda pel Mercat de les flors l’any 2001 i dirigida pel Manel Dueso. La producció va ser triada entre els 5 millors espectacles de l’estat espanyol segons la crítica i va rebre 5 nominacions dels Premis Butaca i va guanyar el del millor actor, David Selvas, i la millor escenografia, Xavier Garcia. El mateix any, Augusto Boal va fer un curs a Barcelona que va influir en un canvi de rumb més social de La Nave Va. Des d’aleshores, La Nave Va ha combinat el treball artístic amb el social i educatiu, creant nombrosos tallers‐espectacles com L’equilibri és cosa de dos, sobre la violència de gènere, T’ho has de guanyar (coproducció amb la cia. Frec a Frec), Els 3 amics o Despulla’t d’injustícies que s’ha presentat a Finlàndia, Bulgària i Estònia. Com a darrers treballs La Nave Va ha produït l’espectacle Connexions.3, sobre tres dones de diferents generacions, Vine hi ha coses que vull que vegis… (al Festival Inund’Art de Girona el 2013) i Carícies de pedres i aigües, obra inaugural del Festival Fitag de Girona al Teatre Municipal el 2014 amb el col·lectiu Afroginonis, tractant el tema de la identitat i el fet migratori.
