Espill Teatre amb Naranjas

Bel i Esther són dues dones que han acabat sotmeses a l’espai de la rutina, a una vida monòtona que té poc a veure amb les seves aspiracions.
L’habitació on es reuneixen esdevindrà l’espai de la trencadissa i del descobriment, en adonar-se que, amb el pas dels anys, ni poden retrocedir en el temps, ni somiar com ho fan les parelles. Sentiran la necessitat imperiosa de canviar radicalment les seves vides i proposaran una ruptura amb aquestes regles.

Inicien un joc arrollador de canvi de rols. Bel demana a Esther que llegeixi en veu alta els missatges que li escrivia la seva exparella, impostant la veu, fingint ser qui no és; mentre que Esther demana a Bel que es vesteixi i es comporti també com la seva antiga parella.

En aquesta recreació on intenten recuperar el passat, enfrontant-se als seus devaneigs, dubtes i desenganys, l’escenografia mateixa es desmunta, com es desmunten els desitjos.

Quan alguna de les dues no compleix les expectatives de l’altra, continuen la correspondència entre elles, imaginant possibles respostes, recreant-se en la ficció. Els mails que escriuen compulsivament s’obren a l’assagístic i teatral, confonent vida i obra.
Fins que arriba un moment en què tots aquells correus ja tenen poc a veure amb una reprimenda personal, sinó amb una declaració de l’abandonament del paradís i la caiguda final, ¿als inferns?

No hi ha final. Ni perdius. Ni conte.

L’obra estableix així una triple analogia entre la ruptura de la relació amorosa, el muntatge i desmuntatge de la il·lusió i de la pròpia escenografia teatral, per donar pas al buit de l’escena i l’entrada en la voràgine del món frenètic i estèril del després.

Al final, NARANJAS és una cerca del desig, l’amor, ¿l’únic?, una cerca que pretén ser constant al llarg del temps, del dolor, de la ciutat i dels metres.
És un viatge al passat, a les preguntes que han quedat sense resposta, a aquella única resposta que creuen que té la capacitat de salvar-les.

L’obra es mou entre el passat i el present.
S’explica des del fragmentarisme d’una història que passa en dos temps i amb dos personatges diferents i alhora. Explota i es manifesta mitjançant el testimoni, l’acte sagrat de tornar i dialogar amb allò que vam ser i som.

Només queda un lloc sempre en tensió, on les protagonistes emmalalteixen i guareixen pel desig i el poder transformador de la paraula.