ESTUDI ZERO – TEATRE SANS

BETADINE JOHN, BETADINE és una proposta decreació escènica contemporània que investiga la ferida com a concepte expandit: corporal, emocional, territorial i digital. A través d’una dramatúrgia híbrida que combina dansa, text, acció performativa i arxiu visual. La peça s’endinsa en els imaginaris que envolten el dolor, la cura i la cicatriu com a metàfores de resistència i transformació.

El filòsof Marc Augé crea i defineix un nou conceptedins la societat contemporània: el NO- LLOC. Respon a ladefinició d’espai intercanviable a on l’ésser humà restaanònimament. Un no-lloc no són espais d’encontre itampoc construeixen referències comunes a un grup.Un no-lloc és un espai on no es viu en el qual l’individuuhabita d’una manera anònima i solitària.

Benvingudes al laboratori B1, el primer d’aquesta realitat innegablement semblant a la vostra que descobrireu avui. Aquí el poder es cobreix amb color blanc i assumeix el control del creixement dels individus per evitar les seves possibles imperfeccions. Els humans criats dins aquest laboratori, seran inserits dins la societat exterior un cop graduats, on els blancs de seguretat vetllaran per la correcta convivència. Així doncs, assoleix un perfecte funcionament a llarga durada, des de segles enrere i fins segles enllà.

Segons els estudis que mostren, es podria considerar que és la humanitat més eficient coneguda fins al moment. Afirmen que aquest va ser, a més a més, l’únic canvi social possible i necessari per poder assegurar la pau i la supervivència del sistema.
En l’edició d’avui, tenim el plaer de tenir amb nosaltres una voluntària
que ens guiarà per la seva experiència vital.

Un espai buit que es va omplint d’històries. Un home que es mira a un mirall i s’endinsa en tot allò que no es veu. És tot allò una realitat pròpia o és fruit de la seva imaginació? És això el que ell ha triat? Les decisions s’imposen o es trien?

El seu propi reflexe esdevé un món d’infinites possibilitats. Les exigències de la vida són el motor necessari per continuar caminant. Sempre acompanyat de moments bojos, divertits i absurds, aconsegueix trobar el que duia un temps cercant: el sentit de la seva existència.

Poesia per a infants, vol ser una camí d’exploració a la creació infantil.
A nivell pedagògic, la poesia és una forma natural de comunicació, amb les cançons, sobretot les cançons de bressol i les cançons de caire lúdic com a forma d’aprenentatge.
Així i tot, tenint en compte el caire pedagògic nosaltres volem també donar-li la visió artística, que clar està, té indubtablement la poesia en totes les seves dimensions.
Ens trobem en el punt inicial del projecte, a la recerca d’autores i d’autors i en la que volem establir la relació de la poesia i el teatre.

La mort va abandonar l’illa de Deimos quan la Laia era un nadó, i des de llavors els habitants de La Pedrera viuen per sempre, arrossegant-se en una vida eterna que és pura resignació, repetició, avorriment. Poc després va ser la seva mare qui va abandonar a la Laia. Ara la nina és gran i necessita respostes, vol saber perquè la mare la va deixar sola, on va anar i on s’amaga si ni es pot sortir de l’illa ni s’hi pot morir. Així que empren un viatge cap al desconegut a la recerca de respostes.
Deimos de Pietrelli respira aires de mite, és una obra moderníssima amb regust de clàssic, sobre la necessitat d’una mare, sobre els silencis i les preguntes sense resposta, sobre la necessitat d’un final i el desig de comprendre. Deimos ressona a llegenda xiuxiuejada a cau d’orella. Així ho ha escrit Pietrelli, i així ho adaptem al teatre.
Deimos és la por, la poesia del dolor, la llum de les primeres històries, el camí que guarda joies quan és més fosc. I és la vida i també el somni de viure. Traspua la cosa més primitiva que fem sempre per oblidar i que genuïnament ens fa més humans que tot allò que ens vesteix per defora. Fórem persones abans que poblats, venim de la fosca i els primers dies. La dolorosa i formosa història que acarona aquesta indestructible novel·la és també sempiterna i immortal perquè toca el mite amb la pell. I de les petjades de viure, com la mort i la por de viure en treu ulls com si nedar dins la terra d’una illa fos el camí interior d’una fuga impossible. Deimos en treu defora i ens allibera. És una cabana enmig del bosc de la més cavernosa mar on tornar a començar a viure. Treure ulls i sentir-nos a cobri quan només creiem ofegar-nos. Un llum escrit amb fosca. Una bella paraula adormida on podem a recobrar-nos amb aquell foc de les primeres narradores d’històries quan el món només era fosca per endins i la mar tancava els marges. Així ho ha escrit Pietrelli, i així ho adaptem al teatre.

Tres actrius. Una companyia. Som nosaltres? Encara no ho sabem.
Encara no. És prest. Us convidam a una festa, un cabaret, per compartir,
per somiar, per ballar, per parlar de merdes, també.
Una vol partir i no ho diu, l’altra estira i estirarà, la darrera viu sempre al
cabaret, no el deixarà mai el cabaret.
Benvingudes i benvinguts.

El desig és un espectacle musical i, a la vegada, un recital de poesia amb el joc de la interpretació i amb una posada en escena ideada en consonància. Una barreja de conceptes amb la qual es fa un recorregut per diverses veus de dones poetes que parlen del desig i dels seus efectes colaterals —la sensualitat, l’erotisme, la passió, l’amor—, pulsions universals ara projectades des de la mirada femenina. S’ha fet una selecció de poemes d’escriptores reconegudes tant en llengua catalana (Begonya Pozo, Kris Linça, Mireia Companys), com castellana (Ana Rossetti, Ada Salas, Josefa Parra, Gloria Fuertes) i en portuguès (Maria Teresa Horta i Hilda Hilst).
Es tracta d’un treball de creació pròpia en què la paraula recitada i la veu cantada es donen la mà de manera que ofereixen un espectacle musical amb una posada en escena on el disseny de llums, l’espai sonor, així com el moviment i la interpretació, produeixen una combinació que cerca transportar el públic a emocions i sentiments per tots ben coneguts, però aquí visualitzats des de la mirada inusual, innovadora i subversiva d’aquestes poetes.
Així doncs, aquest espectacle va encaminat cap a tries artístiques que conjuguen dramatúrgia, composició musical i espai sonor, juntament amb una direcció escènica que permet explorar l’univers dels poemes a través del so, la llum, el moviment i l’escenografia.

Com quedar-se dret en un camí ple de clots, on una s’acostuma a caminar ensopegant? Com tornar a donar valor a aquesta recerca constant d’equilibri, cuidar cada dia la pròpia postura davant els esdeveniments de la vida, del dia a dia i del temps que ens ha tocat viure? Desenvolupar i alimentar una mirada benevolent dins la misèria humana amb què ens enfrontam no és poca cosa.

Aquest text forma part del procés de creació d’una peça escènica que neix d’una recerca profunda sobre la fragilitat, l’equilibri i la resistència emocional. La proposta escènica es construeix a partir de preguntes viscudes en primera persona: com sostenir-se dempeus quan tot trontolla? Com cuidar el cos i l’ànima enmig del caos quotidià?

La creació es fonamenta en dues grans fonts d’inspiració: la poesia i l’amor com a forces que han acompanyat l’autora en els moments de foscor. El treball escènic parteix de l’experiència personal, però es transforma en una reflexió col·lectiva sobre la condició humana. Mitjançant el moviment, la paraula i la presència, es busca obrir un espai de ressonància emocional on l’espectador pugui reconèixer-se.

El procés ha estat travessat per una mirada poètica que intenta destriar la bellesa entre les esquerdes de la vida. La peça s’erigeix com un homenatge al fet de seguir endavant malgrat les caigudes, a la força transformadora de l’amor rebut i a la poesia com a refugi i revelació.