Col·lectiu Mai Moren amb Deimos, el satèl·lit més petit

La mort va abandonar l’illa de Deimos quan la Laia era un nadó, i des de llavors els habitants de La Pedrera viuen per sempre, arrossegant-se en una vida eterna que és pura resignació, repetició, avorriment. Poc després va ser la seva mare qui va abandonar a la Laia. Ara la nina és gran i necessita respostes, vol saber perquè la mare la va deixar sola, on va anar i on s’amaga si ni es pot sortir de l’illa ni s’hi pot morir. Així que empren un viatge cap al desconegut a la recerca de respostes.
Deimos de Pietrelli respira aires de mite, és una obra moderníssima amb regust de clàssic, sobre la necessitat d’una mare, sobre els silencis i les preguntes sense resposta, sobre la necessitat d’un final i el desig de comprendre. Deimos ressona a llegenda xiuxiuejada a cau d’orella. Així ho ha escrit Pietrelli, i així ho adaptem al teatre.
Deimos és la por, la poesia del dolor, la llum de les primeres històries, el camí que guarda joies quan és més fosc. I és la vida i també el somni de viure. Traspua la cosa més primitiva que fem sempre per oblidar i que genuïnament ens fa més humans que tot allò que ens vesteix per defora. Fórem persones abans que poblats, venim de la fosca i els primers dies. La dolorosa i formosa història que acarona aquesta indestructible novel·la és també sempiterna i immortal perquè toca el mite amb la pell. I de les petjades de viure, com la mort i la por de viure en treu ulls com si nedar dins la terra d’una illa fos el camí interior d’una fuga impossible. Deimos en treu defora i ens allibera. És una cabana enmig del bosc de la més cavernosa mar on tornar a començar a viure. Treure ulls i sentir-nos a cobri quan només creiem ofegar-nos. Un llum escrit amb fosca. Una bella paraula adormida on podem a recobrar-nos amb aquell foc de les primeres narradores d’històries quan el món només era fosca per endins i la mar tancava els marges. Així ho ha escrit Pietrelli, i així ho adaptem al teatre.