Un «cantactor» a qui no li agraden les entrevistes és entrevistat en un programa de ràdio molt peculiar on haurà de contestar a tot tipus de preguntes, algunes d’elles compromeses… Les cançons, els monòlegs i el teatre li seran de gran ajuda.
Còrdova i Europa no són el mateix. Encara que comparteixin una regió geogràfica, són realitats diferents que la companyia Estigma vol plasmar a l’escenari amb un interessant joc: el d’una parella de ball cordovesa que intenta fer-se amb el títol d’un concurs de ball a Torremolinos. A partir d’aquesta premissa, Els primers d’Europa planteja una sèrie d’interrogants sobre la competitivitat, l’amor fraternal, el talent i, com no, la mateixa Europa.Des de la companyia Estigma sostenen que Els primers d’Europa parla d’alguna cosa universal: «De les guerres íntimes i de l’amor, i de com Europa ens empeny a intentar ser els millors en alguna cosa, en el que sigui. Transitem per l’humor i la teatralitat d’una forma orgànica fins arribar a la ferida, a la debilitat, a l’inevitable fracàs «.Els primers d’Europa planteja si la idea d’Europa és un lloc a on arribar o d’on fugir. L’arquitectura de la dramatúrgia té aparença de late night, el saló d’una casa cordovesa qualsevol és l’espai-pretext de l’acció i alhora l’única realitat dels intèrprets, la seva identitat.
LA CRÍTICA HA DIT…
Ayer los que estuvimos viendo Mecenazgo. LOS PRIMEROS DE EUROPA posiblemente no se nos va a olvidar en la vida.
Dos hermanos. Nieves y Antonio L. Pedraza. Dos actores sembraos.
Una radiografía de nuestro patetismo conformista como miembros de una idea (la de
Europa) que desde el prisma de una ciudad como Córdoba, se ve de lejos; chiquita.
Porque Europa es el éxito, lo más grande, la comodidad del primer mundo. Y frente a
eso está Córdoba, la eterna perdedora, Antonio. Con sus miserias, su provincianismo
y sus -aparentemente- pocas ganas de cambiar, Antonio. Quizá para ser los primeros
en Europa hay que huir de todo ésto, Antonio, Antonio. De su idiosincrasia pueblerina
y religiosa. O quizá cuanto más te alejes de ella, Antonio, más lo entiendas y quieras
formar parte de ella y tal vez, cambiarla desde aquí. Porque no sabes formar parte de
Europa. Pero sí de Córdoba.
FÉLIX GONZÁLEZ
Qué bien lo pasemos ayer viendo “Los Primeros de Europa” de Estigma Teatro. ¡¡¡¡Qué
pedazo de espectáculo!!!! El tiempo se nos pasó volando: Hubo razón profunda (viva
la lógica paradójica), no paramos de reir de nuestras bufonescas miserias, cabaret por
derecho made in la Unión Europea de Córdoba, amor fraternal de hermanos que lo
empapaba todo… y como guinda nos hicieron SALSER+S, nos metiron el espíritu-duende-
tumbao de la salsa en el cuerpo, eso lo tengo yo ya para toda la vida. Por eso
gracias y más gracias y más gracias por ser personas tan entregadas y tan trabajadoras
para el bien de nuestra humanidad ¡¡¡¡Teatro Teatro Teatro!!!!
La companyia El Pollo Campero Comidas para Llevar ens acosta a la realitat de les xarxes socials i l’esclavatge al que estem sotmesos. Vivim de cara a la galeria, només pendents de penjar fotos que mostrin felicitat? A ‘Parecer felices’ les dues intèrprets Glòria March i Cristina Celada posen en dubte aquesta vida en un espectacle molt còmic però amb una realitat molt profunda de rerafons.
Aquest muntatge és una investigació escènica que parteix de les realitats paral·leles que vivim, dels diferents personatges que interpretam perquè això que anomenam món no se’ns vagi de les mans.Un brindis pel segle XXI, on tot el temps celebram, no hi ha treva. Un homenatge a totes aquestes festes en què el més divertit són les fotos que es pengen a Instagram. Una festa que s’ha celebrat moltes vegades, la mateixa festa, sempre la mateixa festa. Perquè hi ha moltíssimes coses aparentment alegres que ens posen una mica tristos.
LA CRÍTICA HA DIT…
En este Festival TNT pude, por fin, ver un espectáculo de El pollo campero, comidas para llevar y lo que descubrí fue a dos mujeres con las que no pude identificarme más. Gloria March y Cristina Celada montan una especie de fiesta de cumpleaños/camping decadente para reflexionar en voz alta sobre nuestra vida, la de los que nos acercamos peligrosamente a los 40, en este siglo XXI tecnificado, artificial y deshumanizado.
Si estáis esperando redención y optimismo podéis irlo a buscar a cualquier otra parte, pero si lo que os gusta (como a servidora) es el humor negro, el cinismo, el petardeo y las contradicciones, ya estáis tardando. Y es que El pollo campero tiene una capacidad infinita para destilar todas esas piedras en los zapatos que nos amargan la vida y traducirlas al lenguaje de la performance.
Chistes malos sobreexplicados (quizá mi escena favorita), karaoke etílico, poses artificiales en selfies para Instagram y miserias del primer mundo en general adquieren en Parecer felices el tono justo de tragicomedia que nos permite empatizar con nosotros mismos y sentirnos un poco menos solos.
Con una puesta en escena que parece espontánea e improvisada (como solo un trabajo bien ensayado y milimetrado puede parecerlo) una setlist que deberían compartir en forma de lista de Spotify y la cantidad justa y necesaria de helio, Parecer felices es tan profundamente triste que lo único que podemos hacer al verla es echarnos a reír. Claramente, si no existieran las Pollo campero, habría que inventarlas.
Mr. Train és una història plena d’ironia i comicitat que narra la relació entre un ca vagabund i un vell solitari que viu en una estació de tren on mai passa ningú. Una faula poètica que ens parla de la solitud. Està inspirat en el conte Il cane blu, del poeta i guionista italià Tonino Guerra. Un espectacle sense paraules que uneix el teatre de teresetes i el cinema d’animació.
AUTORS: Josep Piris i Lu Pulici
DIRECCIÓ: Josep Piris
TERESETERS: M. Magdalena Mañé, Francisco J. Lozano i Lu Pulici
TÈCNIC: Josep Piris
TÈCNICA EMPRADA: Tereseta humanitzada
DURACIÓ: 55 minuts
EDAT DEL PÚBLIC: familiar a partir de 5 anys.
IDIOMA: sense paraules
LA CRÍTICA HA DIT…
Mr.Train, de Trukitrek, va sorprendre per la seva impecable i virtuosística factura, una obra que combina a la perfecció vídeo d’animació amb titelles en temps real. Poques vegades es veu a l’escenari un producte tan ben acabat com aquest Mr.Train. (…) (…) El Temps en majúscula és el gran protagonista, tal com ens indica el mateix llenguatge emprat, el cinema, una manera de fixar el temps en aquesta reducció a dues dimensions de l’espai, tan propi de la Modernitat, que ho intenta sotmetre tot a l’espai d’una pantalla. El teatre en directe i la materialitat del titella trenquen aquesta reducció de les dues dimensions i li obren forats per on s’hi poden esmunyir nous espais de llibertat. I és aquest joc entre les dues i les tres dimensions, paral·lel al del contrast entre el temps fixat i el temps lliure, allò que dóna profunditat i aixeca l’obra de Trukitrek a unes interessants altures de reflexió quasi bé ontològica i metafísica, sense sortir de la faula, del joc i del conte infantil. Admirable!
El Pajarito Freddy, per a públic familiar és un espectacle amb música en viu, a l’estil de Pere i el Llop de Prokofiev, on cada personatge és representat per un instrument de la família de les flautes dolces. En ell expliquen la història de Freddy a través de diferents episodis que il·lustren sonorament amb números musicals: «Sortida de l’Ou», «El Primer Vol», «Compte amb l’aligot!», «El blues de l’ocell» …
El Pajarito Freddy va ser compost com un concert per a nIns, per tal de presentar les sonores peculiaritats dels instruments de la família de la flauta dolça. Cada personatge està representat per una flauta: Freddy per la flauta piccolo, el Vell Arbre pel Gran Baix, el pare ocell per la tenory moltes més … que són acompanyats per un piano i percussions (kalimbas, pals de pluja, castanyoles, cascavells, xilòfon, etc.).
Una família amb un fill adolescent, cec i en cadira de rodes, i amb una capacitat de manipular els altres excel·lent, reben el lliurament d’una nina per part d’una família que no pot mantenir-la. Solo, que és com es diu dit personatge, veu a la seva germanastra Felicia, com els ulls i els peus de les seves necessitats. Entre ells es crea una dependència malaltissa absoluta, que converteix la seva relació en una mina de segones intencions. Tot això amanit pel seu pare, Napoleó, un home obsessiu pels dolços i amb tacons i cames de prostituta, i Babieca, la seva mare, una dona que encara vesteix amb el seu vestit de casada des de fa més de 20 anys, amb casc de guerra i botes militars. Els dos es veuen obligats pel seu fill a viure dins d’una rentadora ella i en un frigorífic ell. La manca de recursos econòmics d’aquesta família,que en el seu temps va ser acomodada i ara és a la més absoluta indigència, li dóna un caràcter a l’obra decadent i tranuitador. Fins que un dia i després de repetir sempre les mateixes escenes, els mateixos acudits, les mateixes converses, fan que Felicia prengui una determinació que canviarà la vida de tots.
Direcció i dramatúrgia: Manu Medina Intèrprets: Cristo Barbuzano, Eva Bedmar, Javier Crespo y Eduart Mediterrani Ajudant de direcció: Enrique Boix Assistent a la direcció artística: Nacho Bonacho Assessora de moviment: Aruna Nisad Música original i espai sonor: David G. Bonacho Tècnic: Sara Esquivel Producció: Elis Budakova y Eva Bedmar
DURADA DE L’ESPECTACLE: 70 min IDIOMA DE L’ESPECTACLE: Castellà
Un encuentro con Miguel Hernández mostra el recorregut vital d’un jove ple de energia i talent, implicat en la transformació del seu país.
Com mestres d’una cerimònia, tres intèrprets conviden el públic a trobar-se amb els moments vitals de Miguel Hernández: infància, adolescència, primers amors, arribada a Madrid, emoció davant la creació, República, guerra, presó. Els versos de Miguel Hernández i una representativa banda sonora composen la dramatúrgia d’A. Iglesias, que mostra el recorregut vital d’una generació de joves artistes en una època de ansioses transformacions.
Els intèrprets ballen, somien, pateixen, riuen, lluiten, s’enamoren …, creant amb la seva veu i moviment una coreografia d’emocions en estreta relació amb el públic.
Espectacle innovador per la seva concepció escènica; per l’escenografia, una instal·lació plàstica realitzada pels artistes Luis Pablo Gómez Vidal i Maite Álvarez, i per una posada en escena ritual però fresca, plena de vida a on es recullen els versos de Miguel Hernández.
LA CRÍTICA HA DIT…
“Magda Gª-Arenal, Raúl Rodríguez y Jesús Peñas embebidos y ensimismados, decantan los versos del poeta y los escancian con detalle y cuidado, como poseídos por una fuerza mayor, como sirvientes de la palabra, como dueños, valedores y estandartes de la misma durante este hipnótico y hechizado espectáculo.” Luis de Luis, PERIODISTAS EN ESPAÑOL
“Cuarenta poemas, un intenso trabajo actoral, un espacio escénico abierto, una dramaturgia sencilla e inteligente, un juego teatral rico en imágenes, en símbolos y sediento de cercanía y complicidad, una escenografía plástica, sobria y cargada de significación, una buena iluminación y un vestuario y un espacio sonoro acertados, dan forma a una propuesta que nos acerca al poeta, a su palabra y a los momentos más significativos de su vida. Hay momentos hermosos, intensos (“Rosario dinamitera”, “La canción del esposo soldado” o “Eltren de los heri dos”…) hay poemas dibujados por los cuerpos y las voces, hay un universo dramático y hay, sobre todo, mucha vida.” Joaquín Melguizo, ARTEZBLAI
“Teatro de la emoción, de los sentidos y de la inteligencia con la que Agustín Iglesias ha dirigido este espectáculo.” Lucio Poves, HOY
PORTRAIT suposa una mirada personal al món interior de l’intèrpret, una declaració d’intencions davant el repte de presentar un treball davant el públic; les motivacions, les pors, el preguntar-se el per què necessitem o volem exposar-nos davant aquest públic, deixant entrar a uns desconeguts en el nostre univers més íntim i exposant les nostres emocions i debilitats davant seu. Per què aquesta petita bogeria? Vanitat, morbo, necessitat de ser el centre d’atenció, … un cercle embullat en el qual es va entrant a poc a poc i del que, un cop dins, és difícil sortir. La solitud en un escenari, és com qualsevol altra situació de solitud. Però en aquesta ocasió és una solitud premeditada, una situació forçada i voluntària d’exposició personal davant d’una audiència que espera rebre. Però, quina necessitat empeny l’intèrpret a «despullar» la seva intimitat davant el públic?
A Verona, dues importants famílies, que estan enfrontades des que hi ha record, veuen com l’amor creix entre elles per unir-les: Una tragèdia anunciada des del principi. Romeo & Juliet parla de les passions que ens acompanyen des de sempre, de cor a cor. Parla de l’amor, de l’odi, de la violència i de la mort, del destí i del dolor. Parla de la joventut, de la societat i de la rebel·lia es barregen sota un llenguatge poètic amb una bellesa que ens commou i que necessitem compartir amb els espectadors.
Un sol actor incorpora a cada un dels personatges. Per mitjà dels seus braços i les seves mans condueix l’acció escènica, guiant la imaginació dels espectadors pels diferents escenaris de Romeo&Juliet. A partir de la senzillesa escenogràfica que proporcionen dues gelosies i una taula, escenari sobre l’escenari, i un precís i evocador joc d’objectes, l’actor revela el món que batega després de les paraules de Shakespeare.
PREMIO NACIONAL DE ARTES ESCENICAS PARA LA INFANCIA Y LA JUVENTUD 2015