Sinopsi

«Cavalcant pel vent, digues-me gota on vas. Vull ser núvol de pluja, vull ser riu i mar.»

El de la nostra gota no és un viatge, en són dos. D’una banda, el viatge físic i natural del mateix cicle de l’aigua, els diversos estats, la utilitat, la necessitat, el camí, l’existència com a vapor als núvols, la caiguda en forma de pluja, el pas pels rius i l’arribada al mar. En resum, tots els processos naturals que envolten el viatge sense fi d’una goteta d’aigua.

D’altra banda, aquest viatge és també un viatge poètic. La nostra no és una gota qualsevol, és una llàgrima, per tant, una goteta que sorgeix de l’emoció, que ve directament del cor. Una goteta tan especial no es conforma i revoluciona tots els personatges amb què es troba.

Impulsada pels mateixos nens es perd a l’aire, fins que és trobada pel seu pare el vent que la teixeix per formar un núvol. Viatja per l’aire, juntament amb altres núvols i plou, i mulla camps i deserts, fins a arribar al riu… i després al mar? No, la nostra gota, seguida per les altres, es nega a arribar al mar. La Tortuga, la Balena i el Cranc no saben què passa. Tot i això, finalment, la nostra gota i les altres aventureres flueixen fins al mar, i des d’allà torna a l’ull de la titellaire del qual ha sortit, però, novament impulsada pels nins, torna a començar el seu viatge en un cicle sense fi.

Citant Jacques Cousteau: «Sovint oblidam que el cicle de l’aigua i el cicle de la vida són un mateix».