Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
«El resultado es L’Schmürz y a mi me parece una joya»
La companyia ESTUDI ZERO TEATRE enceta la temporada 22-23 al TEATRE SANS amb el seu darrer muntatge ELS ALTRES de Jean-Claude Grumberg. Un muntatge que des d’un punt de vista lúdic i atractiu pretén provocar una reflexió que, amb la diversió i la lleugeresa aparent, incideixi en l’espectador de forma subjacent afavorint els plantejaments de tolerància i respecte en les relacions interpersonals. Grumberg ens porta al seu món amb una ironia i una intel·ligència aprofitant els èxits del teatre de l’absurd i el transcendeix a força d’atorgar un sentit ple a cada frase i a cada escena.
La companyia ESTUDI ZERO TEATRE, estrena avui dimarts dia 21 de desembre al TEATRE SANS el seu nou muntatge ELS ALTRES de Jean-Claude Grumberg amb una funció única.
L’objecte d’aquest muntatge és des d’un punt de vista lúdic i atractiu provocar una reflexió que, amb la diversió i la lleugeresa aparent, incideixi en l’espectador de forma subjacent afavorint els plantejaments de tolerància i respecte en les relacions interpersonals. Grumberg ens porta al seu món amb una ironia i una intel·ligència que aprofita els èxits del teatre de l’absurd i el transcendeix a força d’atorgar un sentit ple a cada frase i a cada escena. Pròximament es programaran més funcions al Teatre Sans una vegada acabades les gires de la companyia.
Un divertidíssim poema fonètic en un ritme frenètic, que juga amb la il·lusió de la comunicació, en un intent per travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants preguntes a l’espectador. Basada en el mètode “assimil” d’ensenyament de l’anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
PRIMER PREMI III MOSTRA DE TEATRE MEMORIAL LLORENÇ MOYÀ I QUATRE MÉS: PREMI MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR, MILLOR ACTRIU I MILLOR ESCENOGRAFIA.
Millor espectacle en el IX Circuito de Danza y Teatro Contemporáneos para Público Adulto y Familiar de la Red de Teatros Alternativos de España
Des de la seva estrena s’han realitzat més de 100 funcions amb un gran èxit de públic i crítica. Ha realitzat gires per diferents teatres d’Espanya (Barcelona, Girona, Zaragoza, Sevilla, Madrid,…). També ha participat en la VII Muestra Nacional de Danza y Teatro Contemporáneos de la Red de Teatros Alternativos (Ciudad Real). Ha viatjat a Mèxic (Yucatán, Querétaro, México DF,…) a on han fet gira i ha inaugurat el 5º FESTIVAL DE TEATRO DE LA RENDIJA IBEROAMÉRICA MÉXICO
La Cantant Calba va ser la primera peça escrita per E. Ionesco. Des de 1957 es representa al Théâtre de la Huchette amb un nombre record de funcions. Va rebre el premi Molière d’honneur en 1989. És l’obra primigènia del teatre de l’absurd i suposa una crítica de la vida quotidiana; en la qual els personatges són incapaços de comunicar-se entre si. Partint de les converses quotidianes del mètode Assimil d’ensenyament de l’Anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
LA CRÍTICA HA DIT…
(dBalears, 13 febrero 2011; J. A. Mendiola) “… La cantant calba no ha esvaït ni gens ni mica el seu vidriol condescendent; i per tant, tampoc la capacitat per provocar la hilaritat i el divertiment de principi a fi. Quina sort que Estudi Zero tengui dins el seu bagul una obra tan emblemàtica i intemporal. Sobretot per nosaltres, els observadors de teatre…”
(Diario de Mallorca, 16 febrero 2011; Francesc M. Rotger) “… El lenguaje genuinamente mallorquín se combina de manera mágica con el sinsentido del autor rumano. La pieza resulta al mismo tiempo tremendamente divertida y delatora de la incomunicación; una sensación puede que incluso más válida ahora que cuando fue escrita, hace más de seis decenios…”
(Ultima Hora, 20 febrero 2011; Antoni Serra) “… el buen teatro sí es posible en esa tierra nuestra…” “… la escena, a través de sus obras (ahora Ionesco), permite, además de entretener y divertir, el análisis crítico y la reflexión sobre el presente…”
(Fanteatre, marzo 2011; Francesc M. Rotger) “… vint-i-cinc anys després de la seva estrena… no ha perdut res del seu encant ni de la seva capacitat de divertir el públic i al mateix temps exercir una crítica tan àcida com subtil. Ans al contrari, els intèrprets han guanyat en solidesa: excel.lent feina de Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Erroz, Pere M. Mestre, Imma Villalonga i Xim Vidal.”
(Ultima Hora, 6 marzo 2011; Emili Gené) “…Durante este tiempo que no ha pasado, han mejorado su inglés y su Assimil es ya el mejor método para el aprendizaje de catalán para extranjeros, incluidos los españoles. Ha mejorado el reloj y la escenografía, entre cubista y surrealista, que hace que todo funcione como un reloj. Fantásticas estas fotos fijas que de vez en cuando congelan la verborrea de estos burgueses de extrarradio, como la foto finish que resume en tres minutos lo que dio de sí una hora entera de tertulia con bombero, revisada a ritmo de cine mudo… Todos estaremos dentro de 25 años concentrados en esta cantante mágica, tan calva como la ocasión de reír y sonreír y volver a sonreír…”
(dBalears, 8 marzo 2011; Javier Matesanz) “… És delirant i divertida…” “… com els bons vins, ha millorat amb l’edat…” “… És com si els elements encara fossin més adequats ara que no abans…” “… El deliri esdevé d’allò més eficaç i, sobretot, destarotadament entretingut…”
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
«El resultado es L’Schmürz y a mi me parece una joya»
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
Un divertidíssim poema fonètic en un ritme frenètic, que juga amb la il·lusió de la comunicació, en un intent per travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants preguntes a l’espectador. Basada en el mètode “assimil” d’ensenyament de l’anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
PRIMER PREMI III MOSTRA DE TEATRE MEMORIAL LLORENÇ MOYÀ I QUATRE MÉS: PREMI MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR, MILLOR ACTRIU I MILLOR ESCENOGRAFIA.
Millor espectacle en el IX Circuito de Danza y Teatro Contemporáneos para Público Adulto y Familiar de la Red de Teatros Alternativos de España
Des de la seva estrena s’han realitzat més de 100 funcions amb un gran èxit de públic i crítica. Ha realitzat gires per diferents teatres d’Espanya (Barcelona, Girona, Zaragoza, Sevilla, Madrid,…). També ha participat en la VII Muestra Nacional de Danza y Teatro Contemporáneos de la Red de Teatros Alternativos (Ciudad Real). Ha viatjat a Mèxic (Yucatán, Querétaro, México DF,…) a on han fet gira i ha inaugurat el 5º FESTIVAL DE TEATRO DE LA RENDIJA IBEROAMÉRICA MÉXICO
La Cantant Calba va ser la primera peça escrita per E. Ionesco. Des de 1957 es representa al Théâtre de la Huchette amb un nombre record de funcions. Va rebre el premi Molière d’honneur en 1989. És l’obra primigènia del teatre de l’absurd i suposa una crítica de la vida quotidiana; en la qual els personatges són incapaços de comunicar-se entre si. Partint de les converses quotidianes del mètode Assimil d’ensenyament de l’Anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
LA CRÍTICA HA DIT…
(dBalears, 13 febrero 2011; J. A. Mendiola) “… La cantant calba no ha esvaït ni gens ni mica el seu vidriol condescendent; i per tant, tampoc la capacitat per provocar la hilaritat i el divertiment de principi a fi. Quina sort que Estudi Zero tengui dins el seu bagul una obra tan emblemàtica i intemporal. Sobretot per nosaltres, els observadors de teatre…”
(Diario de Mallorca, 16 febrero 2011; Francesc M. Rotger) “… El lenguaje genuinamente mallorquín se combina de manera mágica con el sinsentido del autor rumano. La pieza resulta al mismo tiempo tremendamente divertida y delatora de la incomunicación; una sensación puede que incluso más válida ahora que cuando fue escrita, hace más de seis decenios…”
(Ultima Hora, 20 febrero 2011; Antoni Serra) “… el buen teatro sí es posible en esa tierra nuestra…” “… la escena, a través de sus obras (ahora Ionesco), permite, además de entretener y divertir, el análisis crítico y la reflexión sobre el presente…”
(Fanteatre, marzo 2011; Francesc M. Rotger) “… vint-i-cinc anys després de la seva estrena… no ha perdut res del seu encant ni de la seva capacitat de divertir el públic i al mateix temps exercir una crítica tan àcida com subtil. Ans al contrari, els intèrprets han guanyat en solidesa: excel.lent feina de Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Erroz, Pere M. Mestre, Imma Villalonga i Xim Vidal.”
(Ultima Hora, 6 marzo 2011; Emili Gené) “…Durante este tiempo que no ha pasado, han mejorado su inglés y su Assimil es ya el mejor método para el aprendizaje de catalán para extranjeros, incluidos los españoles. Ha mejorado el reloj y la escenografía, entre cubista y surrealista, que hace que todo funcione como un reloj. Fantásticas estas fotos fijas que de vez en cuando congelan la verborrea de estos burgueses de extrarradio, como la foto finish que resume en tres minutos lo que dio de sí una hora entera de tertulia con bombero, revisada a ritmo de cine mudo… Todos estaremos dentro de 25 años concentrados en esta cantante mágica, tan calva como la ocasión de reír y sonreír y volver a sonreír…”
(dBalears, 8 marzo 2011; Javier Matesanz) “… És delirant i divertida…” “… com els bons vins, ha millorat amb l’edat…” “… És com si els elements encara fossin més adequats ara que no abans…” “… El deliri esdevé d’allò més eficaç i, sobretot, destarotadament entretingut…”
Espectacle basat en la poesia escènica de Joan Brossa.
A partir d’una de les seves peces RRRPRRR! i juntament amb fragments d’altres peces emblemàtiques del seu enorme bagatge, tenyit d’una reflexió crítica i combativa i una innovació estètica, hem construït un collage brossià.
Jugam amb peces de diferents èpoques des d’accions-espectacle fora de l’escenari esquitxades de post-teatre, entrada de clowns, alguns números de striptease combinats amb màgia de veres i de bromes, el joc cerimonial, números musicals surrealistes, tot envoltat d’un fregolisme col·lectiu amb més de 60 personatges dins una proposta vital, insòlita i original.
Volem celebrar el seu aniversari acostant la seva obra al públic amb un muntatge de proximitat en format de cafè teatre on les il·lusions, els trucs i el seu particular engany festiu i carnavalesc hi són presents des de l’inici a on brindam tots plegats amb una copa de cava.
LA CRÍTICA HA DIT…
Descarado, divertido, brillante. Escenas de todo tipo y registro, desde las más elaboradas a las efímeras, desde las densas de texto a las que son un simple chiste visual. Con distintas maneras de resolverse y por tanto de enlazarse. A pesar de tal variedad, la sensación es de coherencia artística. Telones arriba y abajo, juegos de luces (lámparas que se encienden y apagan), disfraces. Hay prestidigitación, strip tease, sátira. Mucho transformismo, que obliga a los actores a un frenético trabajo de caracterización, resuelto con aparente naturalidad. Mucho vestuario para dar cuerpo a un desfile de personajes generados a velocidad de vértigo. Y algunas escenas antológicas, como la del concierto para piano y perro o el diálogo entre el general y el cardenal.
Emili Gené Vila, Ultima Hora, 07-04-2019
Estudi Zero da en la diana aproximándose al artista-poeta-rebeldeloco catalán, a su faceta más surrealista, gamberra, hilarante, coincidiendo con el Centenario de su nacimiento. Rrrprrr! es, efectivamente, lo que pretende: fregolismo puro. Siete cómicos sobre el escenario; siete intérpretes con oficio, metamórficos, carismáticos, que dominan los códigos que proponen y que llenan el escenario de historias independientes, breves gags o relatos que se explican por sí solos; personajes extraños que tocan pianos extraños, que mantienen conversaciones delirantes, que hacen clown del clásico, que se desnudan, que ladran o que recitan peculiares poemas, y números, que filosofan… que crean instantes de lirismo visual, de puro teatro concierto aroma cabaretero, popular y estimulante. ¿Quién mejor que la compañía que reside en el Sans para sacar a Brossa a dar una vuelta? ¿Qué mejor espacio que este para acogerla onomatopeya?
Set actors donen vida als diferents personatges amb jocs d’equívocs que recorden un vodevil contemporani amb moments de participació i proximitat, i jocs inspirats en el clown o la farsa.
Davant uns esdeveniments dramàtics tractats en clau grotesca i a través del mecanisme de la diversió cerca crear la indignació civil i política transformant-la i usant la rialla com a alliberament de la repressió.
Fo era un visionari i un gran generador de situacions còmiques a partir d’una realitat incòmode i amb una crítica mordaç de les desigualtats i dels comportaments autoritaris.
SENSE PAGA, NINGÚ PAGA! representa un teatre social, popular, i polític… fins i tot èpic segons el mateix Fo arrelat en la més profunda tradició mediterrània, un teatre que beu del bufó i que entronca directament amb la commedia dell’arte com una joglaria contemporània.
LA CRÍTICA HA DIT…
Embarassos que no ho són, morts que no ho acaben d’estar, policies per triplicat, lladres morts de gana, proletaris extremistes amb problemes ètics i conviccions relatives amb alternatives, revolució social de supermercat, vaguistes i esquirols d’una crisi d’ombra allargada. Dario Fo en estat pur i en clau de vodevil, delirant, però com sempre font torrencial de material de denúncia per a franctiradors sociopolítics; crític, àcid, incisiu, demolidor amb els poders fàctics, amb el sistema… anarquia. Crònica social i política despietada, des de la broma, la caricatura, la paròdia, la pallassada, però càustica com sempre, com mai. Amb Fo rep tothom, i gaudim tots. I Estudi Zero se l’en duu cap al terreny de la bufonada, la barrabassada, l’embolic dialèctic i l’embull escènic, i es deixa portar pel ritme que marca el mateix text, convenientment adequat i actualitzat, i farcit de moments còmics realment efectius…
Javier Matesanz, Fancultura, 11-03-2018
COMEDIA EN ESTADO PURO…
Noventa minutos diseñados para irse de la sonrisa a la carcajada y de paso echarle un vistazo a un duro día a día. Excelente el cuadro final mudo, con personajes protagonistas y secundarios deslizándose atropelladamente sin una dirección clara sobre el escenario en un claro homenaje a las comedias de enredo de Chaplin y Keaton… Unos personajes caricaturescos que darán pie a un sinfín de malentendidos, que provocan una accidentada sucesión de enredos con los que el dramaturgo italiano plantea su implacable crítica social…
Fernando Merino, Diario el Mundo, 18-03-2018
COMEDIA ÁCRATA…
Un texto de Dario Fo, todo un nobel de literatura; sarcástico, incisivo -como todo lo que escribía- demoledor contra el sistema establecido, incluso cruel si se tercia, sirve de base y palanca para la última propuesta de Estudi Zero, recibida con entusiasmo por un Teatre Sans lleno en la función del sábado. Y es que la compañía no defrauda jamás a su público. El vodevil, intenso, algo caótico, la bufonada; ese continuo entrar y salir de personajes hilarantes; unos gags a veces histriónicos, delirantes en ocasiones, eficaces casi siempre, que juegan con el imaginario colectivo, con los guiños a la actualidad (Trump incluido) con los denominadores comunes del humor, fácilmente accesible… este montaje en concreto, se va llenando de engaños más o menos inocentes de tretas y trucos esperados y llevados al límite, de embarazos surrealistas, de persecuciones locas, y también de discurso de clase, de lucha obrera y de sana irreverencia. Todo al servicio de unos intérpretes con oficio… la parodia, la caricatura y la gamberrada encuentran perfecto acomodo en los textos de Fo, que siempre invitan a la soflama anárquica y Estudi Zero ha sabido sacarle jugo…
Rafael Gallego, Diariro de Mallorca, 19-03-2018
PODER FEMENINO
Teatro a tope para asistir a este trabajo que ha conseguido una respuesta entusiasta del público. Masiva y cómplice… La gente de Sans acierta de pleno en programar esta divertida sátira, Una comedia de enredos, desarrollados con ingenio y adaptados con más ingenio a las peculiaridades del local: idas y venidas, entradas y salidas, transformaciones del policía en guardia civil o incluso suegro, las ventanas virtuales a través de las que divisamos la calle. Un personaje memorable, Antonia, tejiendo la madeja de los despropósitos sin perder el acento coloquial que nos acerca a su realidad como si fuéramos parte de la familia o el vecindario. Comedia acelerada que mantiene el ritmo sin descarrilarse, consiguiendo integrar los muchos nuevos elementos que se van añadiendo a la rocambolesca trama, hasta un final donde se reúnen todos los hilos. Gran desenlace.
