De vegades els contes es confonen amb la realitat, i ja no es pot distingir entre una cosa i l’altra. Alícia va partir perseguint un conill i ara està atrapada en una casa i vol sortir, però és massa petita. Necessita la vostra ajuda per fer-se gran i poder anar-se’n d’allà i anar a jugar amb els seus amics. Voleu ajudar-la?
Una narradora us introduirà en aquesta experiència participativa de teatre d’ombres, dibuix en directe i visuals interactives, en la qual formareu part de la història. Una reflexió sobre el poder de les persones que s’ajunten per col·laborar en equip i com l’ésser humà i social necessita dels altres. Una activitat de per a petits grups de totes les edats.
CREADORS: Blanca Alonso i Giacomo Bertoldi
DURACIÓ: 30 min
Espectacle de petit format per a públic infantil i familiar
Del 28 al 30 de maig el Teatre Sans acull el XXIII FESTIVAL DE TEATRE DE TERESETES AL TEATRE SANS i acull la següent programació:
ESBARJO FEST
LA MARCIANA 28 maig Dv 18:30h Espectacle per a públic familiar
En Marc està preparat per a començar el programa en directe i en línia. Té una carta; és important, però esperarà n’Aina per a obrir-la. Com que fa tard, obre en secret la carta que anuncia la tria de les productores finalistes que formaran part de la programació 2021 de la televisió autonòmica. No han estat seleccionats. Com li ho contarà a n’Aina, que acaba d’arribar?
ESTUDI ZERO TEATRE 29 maig Ds 18:15h i 19:30h Espectacle per a públic familiar
El follet groguet celebra per sorpresa el seu aniversari i li agradaria que tots hi assistíssiu. A la seva festa podreu trobar cançons i contes sobre els colors i les emocions. Per menjar ens prepararà una sopa sorprenent, creada a partir dels seus ingredients preferits. Amb el seu submarí groc viatjarem a les profunditats marines i per acabar desplegarà una festa amb el sol, la lluna i els estels mostrant el món a través d’aquest filtre de color.
FORRÓ DO PULPO (Brasil) 29 maig Ds 21:30h Espectacle per a joves i adults
El trio format per Aninha Paschoal, Diego Santiago i Antoni Crespí, fa versions pròpies de “xotes i baiões” de clàssics i “lados B” del forró, i també navega per diferents estils de la cultura popular del Brasil, com el coco de roda, la capoeira, la ciranda, el carimbó, entre d’altres. El forró és un estil de música i de ball brasilers que té el seu origen en les festes populars de l’interior del nord-est del Brasil. Gràcies als seus senzills passos, la seva alegria i diversió, el forró s’ha convertit en un estil apte a qualsevol públic. Siguin ballarins o no, la festa és garantida per la música senzilla i riquíssima, alhora, a més de sensible, alegre i explosiva.
L’ECHELLE (França) 30 maig Dg 11h i 13h Espectacle per a públic familiar
Dos periodistes antiquats i amb aspecte professional, us presenten breus esbossos que tracten de l’actualitat i d’altres fets diversos. Amb l’ajuda de teresetes objecte (i no d’objectes teresetes) abordaran senzills temes com treballar més per a… la moda, els grans discursos, els estrangers… Un espectacle alegre, intransigent i ple d’amor.
La petita Magdalena està malalta al llit per culpa de la pòlio. Ella vol ser metgessa per tal de curar a xiquets i xiquetes com ella. Es sent molt sola, de tal manera que, mitjançant la seva imaginació, crearà una amiga imaginària anomenada Frida que l’hi ensenyarà i l’hi farà comprendre i estimar l´ART.
Frida, La xiqueta que volia pintar és una creació de dansa-teatre escrita i dirigida per José Blasco que juntament amb els audiovisuals i espais sonors, donarà forma al món tan característic de Frida Kalho.
Aquest muntatge no pretén explicar la vida de Frida Kalho, sinó un descobriment de l’art i una reflexió que qualsevol nin o nina pot arribar a ser tot el que vulgui ser.
Aquest espectacle recull la millor tradició del bululú gallec, amb dos textos immortals en la tradició titellaire: de Don Ramón del Valle Inclán, Los cuernos de Don Friolera i de Federico García Lorca, El retablillo de Don Cristóbal, els dos comptats a la manera del bululú gallec. El cec que fa retaule amb el seu cos i la seva capa, i es recolza en els titelles per recuperar l’essència del Teatre, el teatre en brut, la catarsi de la cachiporra. Les dues històries vénen introduïdes per les Coplas al vino de Nicanor Parra. Cec, vi i titelles es barregen per recobrar la tradició més genuïna del joglar. Tractar d’unir tradició i avantguarda és l’objectiu d’aquest espectacle unipersonal a càrrec de Iñaqui Juárez Montolio.
Dels personatges més estimats i divertits de la granja, arriba un clàssic que perdura Teatre Arbolé ha adaptat a el món dels titelles aquesta història, per tots coneguda, per iniciar els més petits en el món teatral. La representació està elaborada amb titelles de taula i fils que es combinen amb els diàlegs dels personatges perquè parlin per si mateixos i cantin senzilles i enganxoses cançons. En la versió de Arbolé, a més del llop, adquireixen protagonisme altres personatges com el granger titellaire, Papacerdo, un ca lladrador, i Manolito, un porc no humanitzat; així com altres elements de la granja. La història explica les aventures de tres porquets: Tocinete, que és treballador, i Cochinillo i Gorrinico, que són molt mandrosos. Quan han de fer cadascú la seva pròpia casa per amagar-se de el llop; el primer es construeix una casa forta amb maons i ciment, mentre els altres per jugar i divertir-se només els dóna temps a fer-se cases de palla i de fusta, amb el final que tots coneixem.
TEATRO ARBOLÉ
Una Fàbrica de somnis
Una companyia, una sala d’exhibició, una editorial.
Dedicada des de l’any 1979 a la producció d’espectacles infantils i a la docència són ja més de 9.100 les representacions realitzades en aquests 38 anys, i això ho confirmen les més de 750 localitats que la companyia ha visitat en aquests anys: Aragó i tot el territori nacional, Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Equador, Argentina, Brasil, Puerto Rico, Veneçuela, Xile, Bolívia, Colòmbia), Europa (França, Portugal, Itàlia i Suïssa) a més del desert Sahrauí (Algèria) i a Àsia (Corea del Sud).
Arbolé, sempre ha cercat amb el seu treball divertir, encantar, fascinar i fer que el teatre sigui una cosa fabulosa per als nins i nines, i deixar empremta en el procés formatiu dels espectadors.
Un divertidíssim poema fonètic en un ritme frenètic, que juga amb la il·lusió de la comunicació, en un intent per travessar els límits de la realitat per a plantejar inquietants preguntes a l’espectador. Basada en el mètode “assimil” d’ensenyament de l’anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
PRIMER PREMI III MOSTRA DE TEATRE MEMORIAL LLORENÇ MOYÀ I QUATRE MÉS: PREMI MILLOR DIRECCIÓ, MILLOR ACTOR, MILLOR ACTRIU I MILLOR ESCENOGRAFIA.
Millor espectacle en el IX Circuito de Danza y Teatro Contemporáneos para Público Adulto y Familiar de la Red de Teatros Alternativos de España
Des de la seva estrena s’han realitzat més de 100 funcions amb un gran èxit de públic i crítica. Ha realitzat gires per diferents teatres d’Espanya (Barcelona, Girona, Zaragoza, Sevilla, Madrid,…). També ha participat en la VII Muestra Nacional de Danza y Teatro Contemporáneos de la Red de Teatros Alternativos (Ciudad Real). Ha viatjat a Mèxic (Yucatán, Querétaro, México DF,…) a on han fet gira i ha inaugurat el 5º FESTIVAL DE TEATRO DE LA RENDIJA IBEROAMÉRICA MÉXICO
La Cantant Calba va ser la primera peça escrita per E. Ionesco. Des de 1957 es representa al Théâtre de la Huchette amb un nombre record de funcions. Va rebre el premi Molière d’honneur en 1989. És l’obra primigènia del teatre de l’absurd i suposa una crítica de la vida quotidiana; en la qual els personatges són incapaços de comunicar-se entre si. Partint de les converses quotidianes del mètode Assimil d’ensenyament de l’Anglès, satiritza la banalitat de les relacions humanes convencionals.
LA CRÍTICA HA DIT…
(dBalears, 13 febrero 2011; J. A. Mendiola) “… La cantant calba no ha esvaït ni gens ni mica el seu vidriol condescendent; i per tant, tampoc la capacitat per provocar la hilaritat i el divertiment de principi a fi. Quina sort que Estudi Zero tengui dins el seu bagul una obra tan emblemàtica i intemporal. Sobretot per nosaltres, els observadors de teatre…”
(Diario de Mallorca, 16 febrero 2011; Francesc M. Rotger) “… El lenguaje genuinamente mallorquín se combina de manera mágica con el sinsentido del autor rumano. La pieza resulta al mismo tiempo tremendamente divertida y delatora de la incomunicación; una sensación puede que incluso más válida ahora que cuando fue escrita, hace más de seis decenios…”
(Ultima Hora, 20 febrero 2011; Antoni Serra) “… el buen teatro sí es posible en esa tierra nuestra…” “… la escena, a través de sus obras (ahora Ionesco), permite, además de entretener y divertir, el análisis crítico y la reflexión sobre el presente…”
(Fanteatre, marzo 2011; Francesc M. Rotger) “… vint-i-cinc anys després de la seva estrena… no ha perdut res del seu encant ni de la seva capacitat de divertir el públic i al mateix temps exercir una crítica tan àcida com subtil. Ans al contrari, els intèrprets han guanyat en solidesa: excel.lent feina de Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Erroz, Pere M. Mestre, Imma Villalonga i Xim Vidal.”
(Ultima Hora, 6 marzo 2011; Emili Gené) “…Durante este tiempo que no ha pasado, han mejorado su inglés y su Assimil es ya el mejor método para el aprendizaje de catalán para extranjeros, incluidos los españoles. Ha mejorado el reloj y la escenografía, entre cubista y surrealista, que hace que todo funcione como un reloj. Fantásticas estas fotos fijas que de vez en cuando congelan la verborrea de estos burgueses de extrarradio, como la foto finish que resume en tres minutos lo que dio de sí una hora entera de tertulia con bombero, revisada a ritmo de cine mudo… Todos estaremos dentro de 25 años concentrados en esta cantante mágica, tan calva como la ocasión de reír y sonreír y volver a sonreír…”
(dBalears, 8 marzo 2011; Javier Matesanz) “… És delirant i divertida…” “… com els bons vins, ha millorat amb l’edat…” “… És com si els elements encara fossin més adequats ara que no abans…” “… El deliri esdevé d’allò més eficaç i, sobretot, destarotadament entretingut…”
El Porc ens planteja d’una forma intimista i sincera les darreres hores de vida d’un porc. Una reflexió lúcida sobre la nostra manera de viure però sobre tot de morir. Quin sentit te la nostra vida? Quin sentit li donem? En té de sentit? D’una manera intel·ligent, creiem, l’autor va filant un text que atrapa a l’ espectador. No és un drama, tampoc una comèdia. Com diu l’autor ; La vida només té una direcció, fixa i obligatòria: camp, porquera i escorxador!
Aquesta obra basada en el text de l’any 1976 «Stratégie pour deux jambons» de Raymond Cousse estrenada a França l’any 1979 es va convertir en l’obra francesa més representada al mon als anys 80. Rafel Vives guionista especialitzat en monòlegs i Chus Martín productor de «Minut 1 Teatre» han adaptat aquesta obra als temps moderns sense perdre l’essència del text original.
Un particular homenatge en ocasió del centenari de Boris Vian, un bohemi inconformista, que va generar controvèrsia i va crear contra corrent, amb un impuls vitalista i heterodox, incomprès a la seva època i avui en dia recuperat com a portador d’una lucidesa i un lirisme poc convencionals. L’Schmürz és una peça lúdica, còmica i gratuïta, encara que davall els diàlegs inconnexes i aparentment sense sentit rau la fatalitat i l’angoixa. Amb l’esperit rebel i revulsiu, amb un humor negre ple de crítica social, amb la influència del teatre de l’absurd que entronca amb un llenguatge contemporani visceral i escandalós, i políticament incorrecte.
«El resultado es L’Schmürz y a mi me parece una joya»
L’escriptor i periodista Carlos Garrido escriu sobre Palma a la premsa des de 1976, descobrint els petits detalls, les històries grans i menors de la ciutat. Els seus escrits s’han reunit en llibres com La meva vida en un punt, Palma íntima, Metàfores de ciutat, o La Pau. En tots ells ens brinda un retrat proper i emotiu de la realitat palmesana.
Ara, Garrido s’ha decidit a oferir aquesta mateixa visió però en directe i sobre un escenari. El seu monòleg Palmesan@s és una versió dramatitzada de les històries, els escenaris i els personatges de la Palma que ha conegut.
Palmesan@s és un passeig per la ciutat des dels anys 70 fins a l’actualitat. La zona de Born, Gènova, Son Armadans, El Terreno, Canamunt … Amb els seus racons, alguns personatges populars, els seus escenaris. Sempre amb unes gotes d’humor i una mica de misteri, en el seu estil.
INTÈRPRETS: Mònica Fiol, Maria Rotger i Marian Vilalta
COREOGRAFIES: Mònica Fiol.
PROPOSTA I DOCUMENTACIÓ: Marian Vilalta
ILUMINACIÓ I SO: Daniel Noceda
TEXT I DIRECCIÓ: Maria Rotger
IDIOMA: Castellà
DURACIÓ: 55 min
Espectacle per a públic jove i adult
Radiofémina és un espectacle de teatre i cinema, en el qual la companyia Disperses planteja la diferència entre la figura d’Elena Francis i les actuals influencers. Amb molt d’humor i també amor, Clara, Georgina i Aurora duen a terme una investigació sobre les il·lusions perdudes de les seves padrines i comprenen que cercar la veritat a l’exterior pot esdevenir un autèntic viatge interior. Els projectes de Disperses sempre han posat en el centre la dona i la cultura des del punt de vista del feminisme. L’obra és en castellà, segons les cartes i el consultori, que són la base temàtica de l’espectacle.
Texto: Marco Baliani y Remo rostagno. Basado en “Michael Kohlhaas” de Heinrich Von Kleist
Traducción: Beatriz Castellary
Dirección: Maria Gómez
Iluminación: Magdalena Broto
Idioma: Castellà Duració: 75 Espectacle per a públic jove i adult
Michael Kohlhaas és un criador de cavalls, recte i observant de la llei, respectat en tota Saxònia. Un noble sense escrúpols pren al criador els seus dos millors cavalls. Kohlhaas intenta recuperar-los per mitjans legals, però quan les lleis reconegudes pels homes li fallen, cerca una altra manera d’aconseguir la justícia. En aquesta història basada en un fet real, Kleist se submergeix en el teixit de l’existència humana, construint una inquietant paràbola sobre la impossibilitat d’assolir el desig de justícia. Baliani i Rostagno adapten el relat per al teatre, però conservant la veu de l’narrador. El resultat és un intens drama per a un sol actor, en què el públic participa amb la seva imaginació per crear en l’escenari buit paisatges, personatges, emocions.
LA CRÍTICA HA DIT
“La función es un polvorín: imanta el interés, sacude el ánimo, estimula la reflexión y devasta la apatía. Parece escrita para los tiempos que corren: no deja incólume a nadie.”
Javier Vallejo (El País)
“Desde luego que logran su cometido; además, porque el texto está sintetizado con sabiduría y apuntalado por breves diálogos, repeticiones líricas que indican las emociones del protagonista (esas punzadas que siente en el corazón) y por un equilibrio entre la acción directa y la reflexión. ”
Ángel Esteban (Kritilo)
“Lo que Riccardo Rigamonti, bajo la dirección de María Gómez, logra hacer sentado en esa silla no tiene nombre. ”
